Durant molt de temps, homes i dones han viscut una estèril confrontació per decidir qui manava a casa.
Fins i tot el refranyer popular fa referència al tema, quan demana qui és qui porta els pantalons o sobre qui és i qui no és un calçasses. Frases i expressions que no ajuden gens a la tasca d’equiparació de generes.

De fet, estic convençuda que aquesta mena de tòpics són, els que latents en el subconscient de persones poc evolucionades,  fan que es produeixin esclats de violència per mirar d’apaivagar la frustració de no estar a l’alçada d’unes circumstàncies imposades i en cap cas bones, ni per a l’home ni per a la dona.

Si fins fa uns anys manava aquell que portava els diners a casa, malgrat que normalment era l’altra qui els havia d’estirar, avui, que tots dos treballen- per grat o per força -,  els barems de poder han substituït els ingressos per la possessió del ceptre de la llar, que no és un altre que el comandament a distància. Però mentre homes i dones s’entesten en decidir qui mana, mentre uns i altres, intenten fer-se un lloc en un món canviant que destarota els papers tradicionals, i on no tothom sembla capaç de voler ni de poder  adaptar-s’hi, va i resulta, que el poder, qui mana realment a casa, continua sent de qui té el comandament a distància i sembla que moltes parelles estan massa ocupades treballant i discutint per saber qui el té avui a les mans.

I és que al pas que anem, aquest poder l’acabaran tenint els més petits de la casa, a qui hem deixat convertir-se en autèntics dictadors que sovint juguen amb la perillosa arma de la mala consciència dels pares i l’educació que els dóna amatent i displicent la televisió.

Tenim tan poc temps, tanta feina i sovint tan poques ganes, que resulta més fàcil deixar fer, que tibar la corda de l’educació dels fills. Una corda, cada cop més laxa i amb cada cop més efectes secundaris.

I és que de la mateixa manera que la feina del nen es provar fins on dóna la corda, la dels pares, i a vegades s’oblida, és la de marcar els límits. Desprès, amb el pas dels anys, ens adonem que els fills volien uns pares, que els amics ja se’ls van triar ells pel camí i que potser molts haurien preferit una mica més d’atenció i no tants vídeojocs i capricis - que al final semblen més un suborn que no un regal.

Imposar límits sense tibar massa la corda. Uns límits que ningú vol posar perquè ja passem prou poc temps junts com per a sobre haver d’estar de morros, que estem cansats de la feina i que és més fàcil deixar passar el que sigui que generalment tampoc n’hi ha per tant. I així, es deixen passar les oportunitats d’educar, i es confon la llibertat amb el desinterès, i s’escridassa el mestre pensant que així defensem el fill, quan sovint l’únic que fem amb aquesta actitud és perjudicar-lo. Els límits són cada cop més difosos, i tard o d’hora els passaran i ens passaran factura.

Per a que no sigui dit - que ningú neix ensenyat- aquí van algunes propostes bibliogràfiques sobre el tema.

“Ensenyar a Viure” de Victòria Cardona. El publica Pòrtic i és un recull de valors de sempre per als pares d’avui.

“Porta’t bé” de Maria Lluïsa Ferrerós. El trobem a Columna Edicions i és el manual per excel.lència per pares amb ganes de fer la feina.

“El creixement emocional dels nens. El món dels sentiments dels 0 als 12 anys” de la psicòloga Arantxa Coca. El podem trobar a la col·lecció Oxigen de Viena Edicions.

“No ho diguis als meus pares” de Carlos Goñi i Pilar Guembe. Una parella de pedagogs amb fills adolescents que saben de què parlen. Traduït per Columna.

Si més no, que quan arribin els retrets – que arribaran tard o d’hora, sempre arriben- ningú no pugui dir que no ho vam intentar.

22 de novembre de 2006